Gran article-reflexió de Xavier Ribes, amb la col·laboració desinteressada de l’Anna Novo.
L’altre dia em deia un masclista “com volia a la seua dona” quan el va reballar de casa per haver-lo pillat a la butxaca dels pantalons la factura de la consumició del últim bordell. Jo li vaig contestar que sí: “sí, voleu tant a les dones que les tireu per el balco, matxo”
Sé que no és igual, però també hi ha pares i mares que diuen que volen més que res en el món al seus xiquets i xiquetes (com la Belén Esteban que va arribar a dir: “yo por mi hija mato”). I també és amor als xiquets el que demostra al peu de foto de Don Bosco als Salesians d’Alcoi, on resa així “os amo porque sois jovenes”… sí, sí.
Després de la introducció d’aquest article, intentaré explicar-me educadament sobre la manipulació de la paraula amor. L’amor deformat, exagerat i la protecció il·limitada per l’amor als nostres fills i filles:
En aquest amor exagerat, malaltís diria jo, només s’encobreixen les deficiències de l’educació dels nostres xiquets/tes. És tan obsessiu que no dóna opció a pensar en la vulnerabilitat que els podem crear a la seua personalitat per a els futurs reptes en la vida, ja com a adolescents, ja com a adults, ni tampoc pensar com els afectarà ni en quina mesura quan cresquen i hagen de resoldre ells a soles, al carrer, qualsevol situació nova: droga, riscos, o qualsevol altre perill.
En un passeig pel camp en comentava una psiquiatra de nens problemàtics a Alemanya, que a Espanya als xiquets i xiquetes, quan son xicotets, els tractem com si foren Reis (com a republicà que sóm em faig ficar com un bou, i com a català que sóc, li vaig donar la raó). Ella, amb un somriure sense fer-me quasi cas, continuaria amb tota la tranquil•litat del món dient-me el que volia dir: A Espanya quan són menuts, els tolerem moltes coses i la gent s’emociona molt més quan veu als xiquets/tes que en Alemanya. Per un costat, em deia, li pareixia mol bé, perquè a Espanya en general, els demostrem més afecte i acceptació que a Alemanya, on, sobre tot els més xicotets, pareix que destorben sempre.
Per un altre costat, continuava dient-me, que a mesura que creixen han d’aprendre quines són les seues responsabilitats i possibilitats en funció de l’edat. Cal ajudar-los a desenvolupar l’auto-responsabilitat, la seua autonomia i a conéixer les seues capacitats i límits amb l’entorno socio-emocional que els envolta, el que també significa experimentar els seus desitjos i expectatives del món.
Els pares i mares que resolen tots el problemes als seus fills, no posen límits i no exigeixen un mínim de auto-responsabilitat, no els enfronten en la realitat i, per tant, no els ajuden a desenrotllar-se com a adults responsables. Cal educar al xiquet, o xiqueta, per a que siga una persona capaç de prendre les seues pròpies decisions i també, saber a quines conseqüències porta aixó. A ser persona autònoma que puga adaptar-se a les condicions de l’entorn. D’altra manera els nens i nenes no aprenen habilitats psico-emocionals i socials per a manejar-se en la nostra societat i corren el perill de fer-se persones dependents i/o crear trastorns psíquics que, més en Espanya que en Alemanya continuen negant-se.
Moltes vegades es diu en Espanya: “ell/ella es així”. D’questa manera es disculpen i camuflen molts comportaments roïns, també es posen pocs límits a les relacions emocionals. A Alemanya també tenen problemes com aquestos, em deia la psiquiatra, però els tracten com a problemes, no com si foren una característica innata dels nens o nenes. Per exemple: ací a Espanya es diu; “Aquest xiquet, és un xiquet gandul”, “o la xiqueta és molt nerviosa”, o pitjor encara, “és que és una xiqueta roïna (als 2 anys?!?)” i en conseqüència, al no veure-ho com a un problema, no els exigim com als altres, i en lloc de normalitzar la situació, acaba empitjorant el seu comportament.
Educar a les xiquetes i els xiquets, com als jovents, em deia la psiquiatra, és un tema treballós que necessita temps i atenció, no només amor. Si tot el que he dit dels comportaments és amor, ben vingut siga (tots volem als fills, diem, i no fa falta matar a ningú per demostrar-ho). Però a banda de voler-los hi haurà que exigir, ajudar, respectar, controlar, etc. en una mescla adequada al xiquet/a/jove que tenim davant i que per la seua constitució física biològica o genètica pot necessitar diferents coses. Però per a tot açò, als pares i mares els falta temps, atenció i les ganes de veure al seu xiquet/a, o jove, com realment és, i no com volen que siga.
En aquest article d’opinió, la intenció d’un servidor de vostés no és, ni molt menys, la de ser psiquiatra ni donar cap lliçó a ningú. Tot el contrari. És una reflexió personal meua, conseqüència de una “plática” per a poder confrontar si l’amor és la preocupació per donar-los una educació als xiquetes i xiquets com a futurs ciutadans. O l’amor, tal volta siga el que es demostra: el masclista a la seua dona i al bou d’osborne a la vegada; Don Bosco als jovenets; O la “princesa del pueblo” a la filla. Víctimes tots, crec jo, d’aquest País de toreros matadors, bous i folklòriques. Que creieu senyores i senyors, fins a quan?
Queda escrit
