Són les 8 del matí d’un dissabte gris i gelat del dur hivern. Agres, no te ganes d’alçar-se, vol seguir dormint. Total, tots els meus amics ja no viuen ací, estic sol, no tinc amb qui jugar, no tinc res a fer…!- exclama Agres amb resignació.
Agres, és un xic molt guapo i atractiu, jove però madur, enamorat de Mariola, una xica de la seua edat, amb una bellesa singular de la que ningú pot deixar-se d’enamorar.
Agres ja porta uns dies així, dies i mesos, i potser anys. S’ha mare està molt preocupada, no sap que fer, com tornar a vore’l feliç i amb ganes de gaudir del que la vida li regala.
Els dies passen i Agres segueix igual, sense ganes de res comença a deixar-se, a no cuidar-se, res li importa, a res li fa cas, la seua bellesa i el seu atractiu comencen a minvar, la deixadesa s’apodera d’ell . Què tenim que fer?-exclama ell sense mostrar iterés per canviar.
Els seus pares preocupats comencen a buscar i demanar ajuda, no poden quedar-se parats, la situació anímica del seu fill és molt greu, un xic tant jove vore’l en aquest estat no és plat de bon gust per ningú i menys per als seus pares.
Mentre la situació d’Agres segueix agreujant-se, ja res el motiva, no vol fer res, ja no creu ni en les seues possibilitats, res val per a ell, ni amics, ni amors, ni família…res pot ajudar-lo i ell tampoc deixa ajudar-se molt per la gent que l’envolta.
Un dia, mentre anava de camí a l’Assud per fer un “recao” que li havia demanat s’ha mare es va trobar amb l’home més vell del poble, un home raonador, simpàtic, amic de tot el poble, un home de grans sentències.
Al vore’l amb eixos ànims i tant desafavorit, l’home li va preguntar que què li passava. Agres li va contestar que no ho s’havia, que portava un temps així i que ja no sabia que fer, res el motivava, res li agradava, tot li donava igual.
El bon home, el va mirar als ulls i des del cor li va dir: “Mira xiquet, els teus pares t’han ajudat sempre, per tu ho han fet tot i més i per ells deus mirar endavant i no resignar-te en pensar en el passat, en els teus errors i en tot allò que t’ha eixit malament. És hora que et mires a tu mateixa, observat, mirat com estàs i com vas. Tu eres així? No penses fer res per canviar? Eres un xic jove, molt més madur que alguns joves de la teua edat, i per això potser estigues així però no deixes de somiar per que els somnis poden fer-se realitat. Cal que lluites per millorar, per eixir endavant, tens molt que donar als demés, molt que oferir als altres, molt per mostrar. Lluita per ser dia a dia una miqueta millor i per que la xicona eixa que t’ompli el cor, Mariola, cada dia ho faça més. Saps que pots comptar amb tots, que t’ajudarem a eixir endavant però deus posar tu de la teua part per que així siga. Paga la pena eixir al carrer i vore’t feliç i content com abans, vore’t gaudir de la vida, millorar com a persona, vore com dia a dia lluites per ser millor. Agres,fill meu, desperta, donat compte del que eres, del que tens i mira cap on vols anar, si vols deixar-te, abandonar-te i acabar Déu sap com, o si per contra vols lluitar per donar el millor de tu, apostar al màxim per ser diferent a la resta i que eixa cosa que et diferència siga un valor afegit que pugues explotar, que la gent et vulga, t’estime i et valore per això que tu sols tens, la teua bellesa, el teu encant, el teu perfum, la teua fe,… no deixes perdre res del que tens, les teues arrels, i lluita per ser millor, lluita pel futur. Fes-me cas, per tu i per tots paga la pena que mires endavant, el passat passat és. Desperta!”
