Agres, és un xic molt guapo i atractiu, jove però madur, enamorat de Mariola, una xica de la seua edat, amb una bellesa singular de la que ningú pot deixar-se d’enamorar.

Agres ja porta uns dies així, dies i mesos, i potser anys. S’ha mare està molt preocupada, no sap que fer, com tornar a vore’l feliç i amb ganes de gaudir del que la vida li regala.

Els dies passen i Agres segueix igual, sense ganes de res comença a deixar-se, a no cuidar-se, res li importa, a res li fa cas, la seua bellesa i el seu atractiu comencen a minvar, la deixadesa s’apodera d’ell . Què tenim que fer?-exclama ell sense mostrar iterés per canviar.

Els seus pares preocupats comencen a buscar i demanar ajuda, no poden quedar-se parats, la situació anímica del seu fill és molt greu, un xic tant jove vore’l en aquest estat no és plat de bon gust per ningú i menys per als seus pares.

Mentre la situació d’Agres segueix agreujant-se, ja res el motiva, no vol fer res, ja no creu ni en les seues possibilitats, res val per a ell, ni amics, ni amors, ni família…res pot ajudar-lo i ell tampoc deixa ajudar-se molt per la gent que l’envolta.

Un dia, mentre anava de camí a l’Assud per fer un “recao” que li havia demanat s’ha mare es va trobar amb l’home més vell del poble, un home raonador, simpàtic, amic de tot el poble, un home de grans sentències.

Al vore’l amb eixos ànims i tant desafavorit, l’home li va preguntar que què li passava. Agres li va contestar que no ho s’havia, que portava un temps així i que ja no sabia que fer, res el motivava, res li agradava, tot li donava igual.

El bon home, el va mirar als ulls i des del cor li va dir: “Mira xiquet, els teus pares t’han ajudat sempre, per tu ho han fet tot i més i per ells deus mirar endavant i no resignar-te en pensar en el passat, en els teus errors i en tot allò que t’ha eixit malament. És hora que et mires a tu mateixa, observat, mirat com estàs i com vas. Tu eres així? No penses fer res per canviar? Eres un xic jove, molt més madur que alguns joves de la teua edat, i per això potser estigues així però no deixes de somiar per que els somnis poden fer-se realitat. Cal que lluites per millorar, per eixir endavant, tens molt que donar als demés, molt que oferir als altres, molt per mostrar. Lluita per ser dia a dia una miqueta millor i per que la xicona eixa que t’ompli el cor, Mariola, cada dia ho faça més. Saps que pots comptar amb tots, que t’ajudarem a eixir endavant però deus posar tu de la teua part per que així siga. Paga la pena eixir al carrer i vore’t feliç i content com abans, vore’t gaudir de la vida, millorar com a persona, vore com dia a dia lluites per ser millor. Agres,fill meu, desperta, donat compte del que eres, del que tens i mira cap on vols anar, si vols deixar-te, abandonar-te i acabar Déu sap com, o si per contra vols lluitar per donar el millor de tu, apostar al màxim per ser diferent a la resta i que eixa cosa que et diferència siga un valor afegit que pugues explotar, que la gent et vulga, t’estime i et valore per això que tu sols tens, la teua bellesa, el teu encant, el teu perfum, la teua fe,… no deixes perdre res del que tens, les teues arrels, i lluita per ser millor, lluita pel futur. Fes-me cas, per tu i per tots paga la pena que mires endavant, el passat passat és. Desperta!”

L’altre dia em deia un masclista “com volia a la seua dona” quan el va reballar de casa per haver-lo pillat a la butxaca dels pantalons la factura de la consumició del últim bordell. Jo li vaig contestar que sí: “sí, voleu tant a les dones que les tireu per el balco, matxo”

Sé que no és igual, però també hi ha pares i mares que diuen que volen més que res en el món al seus xiquets i xiquetes (com la Belén Esteban que va arribar a dir: “yo por mi hija mato”). I també és amor als xiquets el que demostra al peu de foto de Don Bosco als Salesians d’Alcoi, on resa així “os amo porque sois jovenes”… sí, sí.

Després de la introducció d’aquest article, intentaré explicar-me educadament sobre la manipulació de la paraula amor. L’amor deformat, exagerat i la protecció il·limitada per l’amor als nostres fills i filles:
En aquest amor exagerat, malaltís diria jo, només s’encobreixen les deficiències de l’educació dels nostres xiquets/tes. És tan obsessiu que no dóna opció a pensar en la vulnerabilitat que els podem crear a la seua personalitat per a els futurs reptes en la vida, ja com a adolescents, ja com a adults, ni tampoc pensar com els afectarà ni en quina mesura quan cresquen i hagen de resoldre ells a soles, al carrer, qualsevol situació nova: droga, riscos, o qualsevol altre perill.

En un passeig pel camp en comentava una psiquiatra de nens problemàtics a Alemanya, que a Espanya als xiquets i xiquetes, quan son xicotets, els tractem com si foren Reis (com a republicà que sóm em faig ficar com un bou, i com a català que sóc, li vaig donar la raó). Ella, amb un somriure sense fer-me quasi cas, continuaria amb tota la tranquil•litat del món dient-me el que volia dir: A Espanya quan són menuts, els tolerem moltes coses i la gent s’emociona molt més quan veu als xiquets/tes que en Alemanya. Per un costat, em deia, li pareixia mol bé, perquè a Espanya en general, els demostrem més afecte i acceptació que a Alemanya, on, sobre tot els més xicotets, pareix que destorben sempre.

Per un altre costat, continuava dient-me, que a mesura que creixen han d’aprendre quines són les seues responsabilitats i possibilitats en funció de l’edat. Cal ajudar-los a desenvolupar l’auto-responsabilitat, la seua autonomia i a conéixer les seues capacitats i límits amb l’entorno socio-emocional que els envolta, el que també significa experimentar els seus desitjos i expectatives del món.

Els pares i mares que resolen tots el problemes als seus fills, no posen límits i no exigeixen un mínim de auto-responsabilitat, no els enfronten en la realitat i, per tant, no els ajuden a desenrotllar-se com a adults responsables. Cal educar al xiquet, o xiqueta, per a que siga una persona capaç de prendre les seues pròpies decisions i també, saber a quines conseqüències porta aixó. A ser persona autònoma que puga adaptar-se a les condicions de l’entorn. D’altra manera els nens i nenes no aprenen habilitats psico-emocionals i socials per a manejar-se en la nostra societat i corren el perill de fer-se persones dependents i/o crear trastorns psíquics que, més en Espanya que en Alemanya continuen negant-se.

Moltes vegades es diu en Espanya: “ell/ella es així”. D’questa manera es disculpen i camuflen molts comportaments roïns, també es posen pocs límits a les relacions emocionals. A Alemanya també tenen problemes com aquestos, em deia la psiquiatra, però els tracten com a problemes, no com si foren una característica innata dels nens o nenes. Per exemple: ací a Espanya es diu; “Aquest xiquet, és un xiquet gandul”, “o la xiqueta és molt nerviosa”, o pitjor encara, “és que és una xiqueta roïna (als 2 anys?!?)” i en conseqüència, al no veure-ho com a un problema, no els exigim com als altres, i en lloc de normalitzar la situació, acaba empitjorant el seu comportament.

Educar a les xiquetes i els xiquets, com als jovents, em deia la psiquiatra, és un tema treballós que necessita temps i atenció, no només amor. Si tot el que he dit dels comportaments és amor, ben vingut siga (tots volem als fills, diem, i no fa falta matar a ningú per demostrar-ho). Però a banda de voler-los hi haurà que exigir, ajudar, respectar, controlar, etc. en una mescla adequada al xiquet/a/jove que tenim davant i que per la seua constitució física biològica o genètica pot necessitar diferents coses. Però per a tot açò, als pares i mares els falta temps, atenció i les ganes de veure al seu xiquet/a, o jove, com realment és, i no com volen que siga.

En aquest article d’opinió, la intenció d’un servidor de vostés no és, ni molt menys, la de ser psiquiatra ni donar cap lliçó a ningú. Tot el contrari. És una reflexió personal meua, conseqüència de una “plática” per a poder confrontar si l’amor és la preocupació per donar-los una educació als xiquetes i xiquets com a futurs ciutadans. O l’amor, tal volta siga el que es demostra: el masclista a la seua dona i al bou d’osborne a la vegada; Don Bosco als jovenets; O la “princesa del pueblo” a la filla. Víctimes tots, crec jo, d’aquest País de toreros matadors, bous i folklòriques. Que creieu senyores i senyors, fins a quan?

Queda escrit

Sembla absurd, però és real, el fet cultural més important del País Valencià, allò que sempre ha estat admirat, volgut i festejat per tot el poble valencià, està sent insultat i denigrat pel Govern dels valencians i, en conseqüència, pel president Camps. El Govern valencià sempre ha estat més preocupat de fer clientelisme que no de reconèixer els mèrits que els correspon a cadascú, el que es veu de manera claríssima en la direcció de la seua política cultural: beneficiar a aquells que els ­riuen les gràcies, donar protagonisme a qui eleva a Camps als altars i enfonsar, tant a nivell de solvència social com econòmica, a tots aquells que no és presten al seu joc clientelar.

Les bandes valencianes i les seues escoles de música, representades per la Federació de Societats Musicals, estan patint el correctiu de la seua independència política; Camps no pot acceptar que els músics tinguen ideologia pròpia, a no ser que coincidisca amb la seua; no pot suportar que les bandes no siguen propietat seua; no pot permetre la pluralitat d´opinió dins d´un col·lectiu que, per nombrós, ha de ser propietat privada del PP.

Les polítiques basades únicament en la creació d´una xarxa clientelar són erràtiques, no tenen cap objectiu propi, i això és veu en la política cultural de la qual és responsable la consellera Trinidad Miró. Aquesta va enganyar a tots els músics amb les seues falses promeses fetes a la darrera assemblea de Borriana, els va tornar a enganyar quan en ple va contestar-me «sí a todo» a la pregunta de si anava a atendre les diverses peticions fetes per la federació. Total, que la relació de Miró amb les bandes ha estat tant desastrosa que se li encarrega a Blasco arreglar-ho, i es reuneix aquest amb els representants de la federació, gest que s´interpreta com de bona voluntat i al qual es contesta amb una proposta econòmica nova que rebaixava en 7,6 euros la petició inicial. No hi ha contestació i Blasco, que veu que sense diners no es pot fer res, abandona el seu paperot i ara li´l passa a Serafín Castellano, conseller de Governació, que no té cap competència en temes de cultura i amb la motivació de que «és músic». I se n´han assabentat ara?, i no se n´han adonat que Font de Mora no és mestre? També podrien canviar-lo si aquesta és la raó, i l´educació pública valenciana li ho agrairia.

Les bandes valencianes no necessiten canvis de consellers; el que necessiten és l´immediat reconeixement del seu valor tirant endavant el procés per la declaració com a Bé d´Interès Cultural de caràcter immaterial, contemplat en la Llei de Patrimoni Cultural Valencià, i la dotació econòmica necessària per a seguir fent la seua tasca cultural i social, una tasca que els ha convertit en símbol del País Valencià. Fins ara l´únic que ha quedat patent és que la política cultural de la Generalitat no existeix, que el Consell ha abandonat els músics valencians. En fi, que en lloc de música valenciana, el Consell al tema de les bandes li posa música de cobla espanyola, com eixa tan coneguda que diu que és «como la falsa moneda, que de mano en mano va y ninguno se la queda».

Poema d’amor from Octavi Masiá on Vimeo.

Aristòtil i molts altres pensadors grecoromans afirmaven que l’esclavitud era un fenomen natural i necessari per al bon funcionament de la societat. No debades les principals economies de l’Antiguitat es basaven en el treball forçós d’ingents quantitats d’esclaus. És a dir, feta l’acció, feta la justificació. Qualsevol cosa es pot argumentar: només cal presentar una sèrie lògica de raons en favor de la teua posició i amagar-ne les que estan en contra o presentar-les fora de context. D’això en saben molt a Radio Televisió Valenciana. I ho dic a tall del Gran Premi de Fórmula 1, ja que els “rigorosos, plurals i contrastats informatius” de la casa –López Jaraba dixit– s’han convertit durant els darrers dies en un publireportatge permanent de les bondats de l’esdeveniment.

Per exemple, els blocs informatius de mitja hora del canal 24/9 dedicaven una tercera part del temps –els primers 10 minuts i una miqueta més– a parlar sobre la carrera. Però no és que parlaren dels cotxes en si –la informació sobre els Red Bull, Ferrari, Alonso i companyia no arribava als 5 minuts– sinó que les notícies eren, literalment, “els diners que mou la Fórmula 1”, “iots de luxe per a vore la Fórmula 1”, “totes les comoditats per als més sibarites”, “el president Camps visita el circuit”, “tot roda a la perfecció”, “el gasto que fan els turistes”, “el president Camps ha donat l’eixida del Gran Premi”, “el Gran premi és un revulsiu econòmic”, etc. Notícies de veritat, com es pot comprendre fàcilment… El remat final era el mateix Camps –qui sinó?– constatant l’evidència informativa: “Esto es empleo, es prosperidad, esto es bienestar”. Llàstima que les dades oficials palesen la inutilitat dels grans esdeveniments per a la marxa de la nostra economia, com l’Informatiu no es cansa d’exposar. Però, com deia, feta l’acció, feta la justificació.

Si volgueren, els dels servicis informatius de RTVV podrien advocar per la tornada de les lluites a mort entre gladiadors, resseguint les ensenyances dels grans filòsofs de l’Antiguitat. Es podria utilitzar població reclusa, el que ajudaria a la seua rehabilitació social i a millorar la seguretat en els carrers. Les escoles de gladiadors tornarien a florir, generant un impacte econòmic que crearia riquesa i llocs de treball per a propietaris immobiliaris, professors de lluita, productors i venedors d’armes, armadures, vestidures, calçat, marxandatge… S’hauria de construir, fins i tot, un nou amfiteatre per a l’espectacle, enmig del Cabanyal potser, que cal rehabilitar-lo, i els dies de lluita els seus afores s’omplirien de gent que consumiria cerveses i refrescs, aniria en cotxe des d’altres barris i gastaria gasolina beneficiant els amos de les gasolineres i els seus empleats. Amb una mica de sort, fins i tot, punxarien rodes o espatllarien el cotxe, amb el consegüent benefici per als tallers, els mecànics i els venedors de recanvis… Xe, per l’amor de Déu, com no ho havíem pensat abans? Que tornen les lluites de gladiadors!

Dissabte vaig estar a l’entrada cristiana de Muro. Un acte ben organitzat i ben vistós, res a envejar a les d’Ontinyent o Cocentaina. Rafa Climent, alcalde de la vila, encaixa mans dels convidats i besa galtes de les convidades; a mi, m’abraça. Hi ha bon rotllo amb el burgmestre murer principalment per dos motius: és un bon tio i és del meu partit. El Bloc Nacionalista Valencià és l’opció del 55% dels votants de Muro, majoria absoluta del professor de llatí i els set magnífics regidors que l’acompanyen. Continuen les salutacions, arriba Morera i ens donem la mà, no és per falta de bon rotllo, és que m’ha criticat el planxat de la camisa; serà millor que m’estalvie els comentaris. I, en això, una altra abraçada a un altre alcalde, també bon tio, també del meu partit, també Rafa. La diferència és que encara no ha pres possessió del càrrec. Sí, amigues i amics, les eleccions municipals de l’any que ve faran Rafel Carbonell alcalde d’Alcoi. M’hi jugue tots els arrossos, eixuts i melosos, que vulgueu. Demà, dissabte 15 de maig, a les set de la vesprada i al Teatre Principal d’Alcoi, farem la presentació solemne del candidat. Un lloc idoni el teatre, Rafel domina l’escena, del sainet a l’acte sacramental no hi ha gènere que se li resistisca, connecta amb el públic. A més de la te de teatre, tres efes destaquen en el seu currículum. Una és bastant clàssica en un militant valencianista: la de la filologia, però les altres dos no ho són tant: la del futbol i la de la festa. Impressionant historial esportiu (jugador, entrenador, àrbitre, comentarista i sobretot aficionat blanquiblau) i gran bagatge fester, en la imatge de dalt  el podeu vore com a cavaller de l’alferes cristià d’enguany. En la gesta que ha començat, li toca batre’s contra enemics difícils: el bipartidisme, el joc brut, la injúria, les servituds d’alguns mitjans… Tot i això, guanyarà, guanyarem tots, ja ho voreu d’ací a un any. Cite el leitmotiv de Rafel: “Jo confie cegament en les possibilitats d’Alcoi, dóna’m l’oportunitat i confia en mi. Fia’t del Bloc”. Sona sincer i seriós, com ha de ser un bon polític.

I per a acabar com cal un pasdoble dianer, que amb la Diana comença la més gran de les festes. Més que per tu, Rafel, va per Macu, futura primera dama; pel nano que teniu i pel que està a punt d’arribar. Churumbelerías:

Qualsevol dia d’estos a Tonet ens l’ofeguen menjant cacaus al bar de l’Alqueria Blanca. Ho dic perquè l’actor que l’interpreta, Ferran Gadea, no se n’amaga i, en tant que president de l’Associació d’Actors i Actrius Professionals Valencians, està encapçalant les protestes contra el Govern Valencià i en concret contra la consellera de cultura Trinidad Miró, que també han posat cap per avall, pels recents canvis introduïts en el Circuit de Teatres de la Generalitat i l’incompliment sistemàtic de la Llei d’Ordenació del Teatre i la Dansa, aprovada per les Corts Valencianes fa ja més de tres anys. El moll de l’ós del malestar rau en la modificació del sistema d’ajudes públiques que costejava la meitat de les funcions concertades amb aquells municipis que garantien un programa de representacions estable i de qualitat al llarg de l’any (n’eren 63, els ajuntamens participants).

La nostra, no és una professió qualsevol. Ajudar a entendre aquest enrevessat món i aconseguir que cadascun dels nostres alumnes siga capaç de trobar el seu propi camí implica una responsabilitat enorme –compartida però enorme– i un treball diari que va més enllà de les assignatures: a l’escola, els alumnes aprenen molt més que a sumar i a restar.

Com motivar un alumne que no té ganes de treballar; com fer que respecten el seu cos i les opinions dels demés; com ajudar els i les xiquetes que tenen un panorama familiar digne de denunciar… Qüestions que t’emportes a casa i que no sempre tenen resposta; qüestions que ens fan dubtar com a mestres i com a persones, però que ens haurien d’empènyer cap a una reflexió contínua de la pràctica i l’experiència docent.

És inacceptable adormir-se i caure en la rutina burocràtica que les lleis i els llibres de text ens volen imposar: els mestres no som gestors de continguts curriculars, ni les escoles fàbriques d’ensenyament. No ens podem convertir en portaveus de l’Administració i de les editorials: l’escola no és cap sucursal. Hem de recordar-los constantment que nosaltres no ensenyem objectius: ensenyem vida.

Per això, des de la més absoluta humilitat, vull demanar a tots els mestres i les mestres del País Valencià i d’arreu del món que visquen cada matí d’escola com si fora el primer i cada vesprada com si anés a ser l’última.

La orden del Ministerio de Cultura que paraliza la decisión del Ayuntamiento de Valencia de partir en dos el barrio marinero de El Cabanyal por considerarla un expolio patrimonial ha provocado una reacción en las instituciones controladas por el PP que, por exageradas, son directamente ridículas. No tanto las modificaciones con las que se intenta legalizar el derribo de un centenar de inmuebles para hacer posible la prolongación de la Avenida Blasco Ibáñez y restañar el orgullo herido de la matriarca popular Rita Barberá, que merecen otra consideración, como la pirotecnia verbal que ha acompañado la rebelión frente al Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero. Especialmente chuscas han sido las manifestaciones del vicepresidente segundo, Juan Cotino, comparando la orden de la ministra Ángeles González-Sinde con la dictadura de Franco o la abolición de los fueros por parte de Felipe V.

Si a Cotino se le hubiera conocido alguna veleidad antifranquista o una cierta pulsión nacionalista, más allá del hecho de expresarse habitualmente en valenciano, sus palabras hubieran chirriado un poco menos; pero como ni lo uno ni lo otro constan entre sus antecedentes políticos, es claro que sus dramatizadas manifestaciones no son otra cosa que una variante más del nacionalismo paleto que caracteriza al gobierno valenciano.

Desde que el PSOE recuperase el gobierno de España en 2004, la Generalitat ha cultivado con esmero un discurso de apariencia nacionalista, aliñado ocasionalmente con algún que otro gesto soberanista. Los hechos vienen demostrando que tanta cháchara no es sino una engañifa para incautos. Un relato de indudables réditos electorales, pero que defiende más intereses particulares que generales. El nacionalismo paleto se caracteriza por mostrarse reivindicativo y exigente con los adversarios políticos, pero sumiso y servil con los propios, singularmente si éstos tienen vara alta. A quienes lo predican tanto les da “ofrenar noves glòries a Espanya” como convertirse en Jaime I redivivo si así conviene a sus intereses. Su nacionalismo -valencianismo le llaman para que no les confundan con quienes ellos califican de separatistas- es de consumo interior. De usar y tirar. Un valencianismo de kleenex, vamos, Se vio hace años.

Bastó con que José María Aznar, debidamente aleccionado por Eduardo Zaplana, llamara al orden a Francisco Camps por hablar en demasía en valenciano para que el presidente de la Generalitat se olvidara ipso facto de la declaración de Ares del Maestre reivindicando el idioma. El nacionalismo españolista de Aznar hirió la lengua. En la actualidad, sin necesidad de que el autoritarismo venga de Madrid, se la margina en beneficio de cualquier ocurrencia que aparente modernidad, tanto da que sea la enseñanza del inglés como la del chino mandarín.

Otra característica del nacionalismo paleto es su renuncia a tener una política propia. Construye su identidad en relación a un supuesto “enemigo” exterior. Desde la Transición, Cataluña y los catalanes han sido el espejo en el que mirarse para, desde la negación de la realidad, afirmar la personalidad propia. Con la recuperación por los socialistas del poder en 2004, el gobierno de Zapatero se incorporó a los demonios familiares de estos valencianistas de quita y pon. Los mismos que, airados, proclaman “ya basta. No vamos a tolerar la intromisión del Gobierno, para eso tenemos un Estatuto. Somos un pueblo con leyes y el Gobierno no les da valor”, no sienten el menor rubor en proclamar en un mitin de su partido que el primer objetivo de la Generalitat y de su presidente es trabajar para que el líder nacional del PP llegue a la Moncloa. Las instituciones al servicio del partido, esa es la filosofía del nacionalismo paleto.

El Estatuto como escudo y estandarte. Paletos y patéticos los dos principales partidos de la Comunidad Valenciana, PP y PSPV, corrieron cual desaforados por ser los primeros en ver aprobada su reforma por el Congreso de los Diputados. En sus prisas olvidaron cosas como la financiación o las transferencias sobre la gestión de costas. Pensaron, “qué inventen ellos” y se inventaron la “cláusula Camps”. Toda una declaración del nacionalismo paleto. La renuncia por escrito y en la carta magna de los valencianos a tener una política propia. Ahora se sienten discriminados por el dinero que reciben catalanes y andaluces o porque no pueden gestionar la crisis de los chiringuitos, cuando lo cierto es que se automarginaron en la redacción del Estatuto. Populares y socialistas, quede claro.

El Cabanyal no será, por desgracia, la última muestra de nacionalismo paleto, pero sí la más reciente. La matriarca del PP, la alcaldesa de Valencia Rita Barberá, habla de “invasión” del Gobierno central y se olvida de la sentencia del Supremo que dice que es el Estado el que tiene competencias sobre el patrimonio. Y El Cabanyal es patrimonio de todos, no sólo de ella. Tan es de todos que, como explicó meridianamente el delegado del Gobierno, Ricardo Peralta, “si tuviera conciencia de que la legalidad le amparaba no la habrían cambiado”.

Para el nacionalismo paleto las leyes también son de quita y pon.